No és només una qüestió d’innovar en polítiques socials, que també, sinó que sovint la inacció en aquest camp suposa un important greuge per un conjunt important de ciutadans i ciutadanes
El passat dimecres el PSC de Vilanova i la Geltrú va organitzar una nova sessió dels seus «Diàlegs x VNG». En aquest cas, ens van acompanyar el portaveu adjunt del Grup Socialista al Parlament de Catalunya, Raúl Moreno i l’activista Margarida Saiz, representant de la Plataforma Vida Independent del Garraf que van fer un repàs a les polítiques d’inclusió de les persones amb discapacitat i amb problemes de salut mental tant a Catalunya com a la nostra ciutat.
És evident l’evolució, al llarg dels anys, de les polítiques d’inclusió de les persones amb discapacitat i amb problemes de salut mental, molt especialment a partir de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada per la ONU el 2006 i ratificada per Espanya el 2008.
Fruit d’aquesta convenció i dels innegables avenços socials, es produeix un canvi de concepte i es passa a treballar per la inclusió en lloc de per la integració. Un canvi que pot semblar subtil però que és importantíssim perquè suposa reconèixer que la discapacitat s’origina en l’entorn, no en la persona i en posar el focus en les barreres que posa la societat per remoure-les. En aquest nou context, en aquesta nova manera de mirar la discapacitat és essencial identificar les barreres socials per combatre-les i posar suport a les persones per tal que puguin dur a terme la vida que hagin triat.
És en aquest punt on rau la veritable igualtat d’oportunitats, en crear les condicions perquè qualsevol persona, hagi nascut on hagi nascut i com hagi nascut, pugui dur a terme el projecte de vida que desitgi. I és aquest un dels principals reptes que cal afrontar tant des dels governs municipals com des del govern de la Generalitat.
Des de la Generalitat és evident la manca de recursos que pateixen les polítiques d’inclusió i la deixadesa en quant a l’aplicació de les lleis que ja tenim. No és només una qüestió d’innovar en polítiques socials, que també, sinó que sovint la inacció en aquest camp suposa un important greuge per un conjunt important de ciutadans i ciutadanes. I, evidentment, és qüestió de prioritats i de posar els recursos allà on veritablement cal.
Així, a Catalunya existeixen 170.000 Centres Especials de Treball que donen feina i que constitueixen l’entorn laboral i social immediat per a un bon nombre de persones amb discapacitat i que es troben amb problemes importants de finançament per la manca de voluntat del govern de Catalunya que, a més, no utilitza els fons procedents de l’Estat per subvencionar el Salari Mínim Interprofessional dels treballadors i treballadores tant dels Centres Especials de Treball com dels Centres Ocupacionals.
D’altra banda, no s’aplica la Llei d’Integració Social dels Minusvàlids (LISMI) en quant a la inspecció de treball, una competència transferida a Catalunya. I, respecte l’habitatge, hi ha més de 3.000 persones en llista d’espera per a una plaça de llar residència quan, en els darrers anys, no s’ha destinat ni un euro a Catalunya per a la construcció residencial.
I cal desenvolupar i posar en marxa, d’una vegada, la figura de l’assistent personal, reconeguda per la llei, i que ha de permetre una vida veritablement autònoma en el context d’una llar pròpia.
L’objectiu, no obstant, és aconseguir sempre que sigui possible la vida autònoma a la llar i la inclusió tant a l’escola com a l’empresa ordinària. Acceptar que la societat és diversa i centrar la mirada en les capacitats dels persones en lloc de en les discapacitats ens ajudarà, sens dubte, a construir una societat més igualitària.
A Vilanova i la Geltrú cal fer-ho, en primer lloc, atenent realment la importància de les polítiques socials que, en els darrers anys, s’han caracteritzat per la inacció i la invisibilitat. Fer importants aquestes polítiques vol dir fer-les visibles aquests ciutadans i ciutadanes vol dir posar al centre les necessitats i reivindicacions de les persones amb discapacitat i amb problemes de salut mental.
Cal escoltar i acompanyar les persones amb discapacitat i amb problemes de salut mental i les entitats que les representen en les seves reivindicacions. Treballant per dissenyar actuacions que responguin a les seves necessitats, polítiques consensuades amb el conjunt de forces polítiques i amb altres administracions i, per tant, capaces de perdurar al llarg del temps.
És necessari, treballar en projectes ja en marxa com el TEGAR o el projecte TIMOL, ambdós amb llistes d’espera importants; i impulsar nous projectes molt importants a la nostra ciutat, com el projecte prelaboral per a persones amb problemes de salut mental.
I, novament, necessitem del diàleg i la generació de sinergies amb el sector privat per tal de fomentar la contractació de persones amb discapacitat al sector privat i garantir, des de l’Ajuntament, el compliment de la llei en quant als percentatges de contractació d’aquest col·lectiu.
Sense oblidar, l’impuls a les polítiques d’accessibilitat a la via pública i també en la resta d’àmbits de la vida com la cultura o els mitjans de comunicació.
En definitiva, és hora de recuperar i centrar els nostres esforços en les polítiques essencials per construir una ciutat més justa i capaç de contribuir a que tots els vilanovins i vilanovines tinguin l’oportunitat de dur a terme una vida digna, autònoma i independent.
Juan Luis Ruiz
PSC Vilanova i la Geltrú
